Cap on anem?

Fa encara no una setmana el Tribunal Supremo feia pública manifestació del seu sentit de la JUSTÍCIA, i quina millor manera de fer-ho que: donde dije digo, digo Diego, que diu la dita castellana. A pagar la part dèbil, el ciutadà de peu. De fet no és que em sorprengui el funcionament dels alts estaments de la, diguem-ne, justícia de l’estat en el qual estem incorporats. Ja en el seu dia vaig publicar la meva opinió respecte de la sentència del cas de la Manada de Pamplona (abril de 2018) encara estan tots el carrer. Ara fa pocs dies (25 d’octubre) va entrar a la presó Rodrigo Rato (Ministre Economia i Hisenda en l’època Aznar; després Director del Fons Monetari Internacional, i finalment President Caja Madrid després dita Bankia) després d’uns de judicis i apel·lacions inacabables, en el moment d’entrar-hi va fer unes declaracions importants: «Pido perdón y asumo los errores cometidos». Ep!!! Res de tornar allò del qual s’havia APROPIAT INDEGUDAMENT. També podem comentar les “conferències” que el jutge Pablo Llarena, del Tribunal Supremo, va fent pel Reino de España, explicant els fets de l’1 d’octubre de 2017, com la que va fer a Oviedo el dia 23 de febrer (Dia de “Sant Tejero”, per si no ho recordàveu); ATENCIÓ!! Ho fa cobrant entre 1.000 i 4.000 euros per sessió. És a dir, a més d’escarnir i posar a la presó a tot, o gairebé tot, el Govern de Catalunya, s’apunta a un circ mediàtic i de “turné” per Les Espanyes, això si, cobrant.

 

Aquesta sentència no és un acte de justícia, és una venjança

 

 

 

 

Podríem seguir, que de temes i anècdotes prou n’hi ha. Abans de res he volgut parlar de la ferum que es respira en les altes instàncies de l’estat espanyol per poder entrar ara en matèria. Avui he conegut la sentència del Tribunal de Cuentas en la que, poc menys que crucifiquen Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs. Comencem per veure que és aquest ens. D’acord amb la Llei Orgànica 2/1982, en què es crea aquest ens, el seu Capítol II, Article 9, diu:

Artículo 9. Fines de la función fiscalizadora

1. La función fiscalizadora del Tribunal de Cuentas se referirá al sometimiento de la actividad económico-financiera del sector público a los principios de legalidad, eficiencia, economía, transparencia, así como a la sostenibilidad ambiental y la igualdad de género.

És a dir, simplificant, vetllar pel bon ús dels diners públics de qualsevol administració, de qualsevol nivell de l’estat espanyol. Doncs bé, ara aquest tribunal demana per la senyora Irene Rigau 2,8 milions d’euros per la compra de 7.000 ordinadors, que han estat destinats a les escoles de Catalunya, i avui encara hi són, i que inicialment varen ser emprats en la logística de la consulta de l’1 d’octubre de 2017. Respecte d’aquesta part de la sentència val a dir que els ordinadors comptaven amb la corresponent dotació pressupostaria, que es varen comprar per donar servei a les escoles, i que aquest servei s’està donant avui encara. Per tant, des del punt de vista de les funcions atribuïdes a aquest Tribunal, haurien de dir que tot és correcte. Més encara. Cristóbal Montoro, Ministre d’Hisenda que fou en els governs de Mariano Rajoy, inventor del sistema pel qual la Generalitat enviava les factures a Madrid, allà les revisaven i ELLS les pagaven, aquest ministre declara (16 d’abril de 2018):

No hubo gasto público en el referéndum de Catalunya. Ni un solo euro de los españoles se dedicó a sufragar los gastos del 1 de octubre.

 

Davant d’aquest estat de coses en podem treure vàries conclusions:

• Si com deia el ministre Montoro: Ni un solo euro de los españoles se dedicó a sufragar los gastos del 1 de octubre si això és cert, i com que era ell el que pagava les factures, hem de creure-ho, així doncs el dit Tribunal de Cuentas hauria de sobreseure el cas per absència d’irregularitats.

• El dit Tribunal de Cuentas emet la seva sentència NO d’acord amb les seves atribucions, sinó per la intencionalitat de la compra. Per tant, s’extralimita i això en el Codi té un nom PREVARICACIÓ.

• Malgrat tot el que he dit, en el supòsit que el dit Tribunal de Cuentas tingués raó, ens trobaríem en la curiosa situació que, un cop pagada la sanció la senyora Irene Rigau podria reclamar la propietat dels 7.000 ordinadors, i a més una compensació per l’ús indegut que la Generalitat hauria fet d’una propietat seva.

• Vist el que hem vist, aquesta SENTÈNCIA NO ÉS UN ACTE DE JUSTÍCIA, ÉS UNA VENJANÇA.

 

En un estat que empra els instruments de la Justícia, que haurien de ser els immaculats de tot el sistema, doncs un estat que els empra per a satisfer ambicions personals com és la venjança, en un estat així, perdoneu però m’hi sento incòmode, i m’agradaria formar-ne part d’un de més net, més humà, més social.