El meu Comtal en 8 instantànies

Cada poble té indrets singulars, carismàtics, especials, que són el niu de moltes vivències personals, que formen part de la intrahistòria col·lectiva. El Comtal de Ripoll n’és un d’ells. Acaba de complir els 100 anys i, amb aquests quatre mots, i vull retre-li homenatge espigolant, entre moltes altres, 8 instantànies antigues que serva el meu record.

 

El cinema era l’única activitat possible el diumenge a la tarda

 

 

 

 

LA SEMANA DEL CINE ESPAÑOL. La nostra vila va viure l’agost de 1959 i el setembre de 1960 un esdeveniment important: dues setmanes al Comtal per debatre la situació del cinema espanyol en aquells moments, amb conferències a càrrec de ponents molt prestigiosos, amb la projecció de pel·lícules tan emblemàtiques com ara Calle Mayor de Bardem, Los jueves milagro de Berlanga o El pisito de Ferreri, i amb la presència d’actors i actrius de l’època. A causa de la meva edat, no vaig poder gaudir d’aquelles vetllades que podien acabar a les dues de la matinada però, a l’hotel Monestir, on cercava la clientela estrangera per practicar l’anglès, vaig poder conversar breument amb Antoni Isasi Isasmendi, director de cinema.

 

LA FILA NÚMERO 7. Per un xicot de la meva edat el cinema ara l’única activitat possible el diumenge a la tarda. La sala s’omplia de gom a gom i per tenir lloc assegurat calia reservar la butaca. Tinc gravada a la memòria la meva a la fila 7. Un cop acabada la projecció, un carrer Sant Pere sorollós ens acollia per passejar, recorrent-lo amunt i avall fins a l’hora de sopar.

 

LA GATA NEGRA. Una tarda ens van barrar el pas. La pel·lícula, La gata negra, era per a majors de 18 anys i l’autoritat demanava el carnet d’identitat a l’entrada. Ens vam quedar amb les ganes d’entrar. Anys després vam descobrir que havíem mitificat una obra que no es mereixia aquella censura tan carrinclona i injusta.

 

L’ACCÉS A LA CULTURA. Dins la foscor del cinema Comtal va tenir lloc el meu bateig cultural. La literatura vindria després. Amb els ulls esbatanats i el cor sorprès vaig anar descobrint Chaplin, Wells, Ford, Hitchcock, Wilder, Bergman, Truffaut, Mankiewicz, Visconti, Huston... per citar només una desena de fars exemplars que m’han acompanyat sempre.

 

ELS MATINS MUSICALS. Fa molts i molts anys, quan la joventut encara no s’havia apoderat de la nit i n’havia fet el seu reialme, al matí de diumenge els carrers estaven plens de vida. La gent es llevava d’hora i acostumava a anar a fer el vermut. En aquells matins actius, durant unes setmanes el Comtal va obrir les portes per acollir concursos musicals amb cantants i grups propers, una mena de Got Talent casolà. Cito només un nom d’aquelles matinals que el vent s’endugué: Almas Grup. Actualment els carrers resten buits.

 

EN JUANILLO: Davant el Comtal, en Juanillo parava el seu carretó minúscul ple de llaminadures i fruits secs. Els cacauets, les avellanes i les pipes de gira-sol que oferia les torrava al pastador de casa un cop havíem tret la fornada de pa. L’olor de les avellanes, acabades de torrar és indescriptible, roman al racó dels sabors perduts. Però el fet més decisiu va ser que, mentre esperava el resultat de la cocció, en Juanillo em feia seure al seu costat i m’anava explicant escenes del Quixot i els consells pertinents que se’n derivaven. Aquell home menut, una mena de follet de conte de fades, va ser per a mi tot un mestre.

 

LA TARONJA MECÀNICA. A l’Institut Abat Oliba, els alumnes van trobar en arribar un bon dia una taronja al bell mig de l’emblemàtica plaça de toros. Era la primera imatge d’una propaganda que amb la Sofia Castillo, una companya de docència malauradament desapareguda, proposàvem per a la pel·lícula que encetava un cicle de cinefòrum: La taronja mecànica de Kubrick. La projecció va tenir lloc una tarda al Comtal i va comptar amb l’assistència d’un centenar d’alumnes. I en horari no lectiu!!!

 

LA FESTA DE NADAL. Els anys no perdonen i les meves darreres vivències al Comtal tenen lloc quan els nens i nenes de l’escola celebren un espectacle musical pels seus familiars. Dalt de l’escenari canten i ballen també els meus néts i sovint els meus ulls recorren aquell espai que el temps ha anat canviant. Ja no hi ha aquelles llotges que tantes vegades vaig ocupar. Els seients són un xic més confortables. Hi ha moltes cares que no conec. Però sempre em deixo portar uns breus instants cap a aquella època grisosa i difícil quan esperàvem, al buit dels dies tèrbols, l’oasi de les tardes de diumenge i el trau lluminós de la pantalla ens omplia les nines d’utopies i ens donava l’afany de llevar àncores.