Sentiments compartits

Aquells que vam viure la posada en escena de “L’Exili”, espectacle poètic del grup Carrer de la Poesia, 14 d’Alpens, vam quedar clavats a la cadira expectants tot vivint, sentint, compartint l’espectacle.

 

El muntatge no pot ser més senzill. Per no haver-hi, ni llums hi havia que busquessin efectes de contrallums, clars o obscurs, o contrastos. La llum blanca del florescent era tot l’efecte lumínic, és la il·luminació de la biblioteca d’una hora encara de treball. Sentíem la remor d’algun usuari. Però res no va ser capaç de trencar la màgia del muntatge perquè tot plegat formava part de l’espectacle. No hi ha cap altre millor lloc per recitar poesia i escoltar poemes musicats que les parets d’una biblioteca plenes de llibres. El record, el dolor de l’exili va fer que els escriptors escrivissin els textos que vam escoltar i que cal rescatar de les biblioteques. Els actors i les actrius ens van obrir les pàgines d’aquests llibres amb el cor, amb sensibilitat i senzillesa. Potser algun director famós triaria el mateix espai, la mateixa llum i els mateixos sorolls per fer aquest espectacle despullat i alhora ple d’humanitat. Els actors i actrius es van entregar al públic en un escenari sense cap artificiositat teatral. Eren ells, el text i aquell objecte que representava cada poema, la imatge va fer créixer la vàlua de la paraula: una platja, una galleda groga, una maleta, una manta, una carta... I ens van emocionar tant en la manera de dir, com amb el gest, amb la mirada, amb el to, amb la intenció. Eren tant allà mateix que en rebíem l’alè. L’alè de tants exilis, de tantes vides torçades i redreçades a cops de dolor, de treball, d’insistència. Dels textos en relluïa el matís personal de cada actor. Recordem el text, el gest i el vestuari, potser improvisat, potser no s’ha pogut triar massa si parlem d’exilis, potser fins i tot anirem descalços. Actors i actrius ens atrapen. Ens diuen que podem ser un exiliat més, per la guerra, per la fam, per la misèria. Pere Calders, Jorge Dexler, Pere Quart, Roser Iborra, Joan Iborra, Joana Raspall, Rosalia de Castro... Poetes i cantants que expressen el sentiment universal del desplaçat, i ho escriuen. Assaborim el seu saber dir, i ens adonem que els exiliats són rebutjats, no agraden, molesten. Que els sentiments més humanitaris s’envolten de les reaccions més cruentes. Ser un exiliat avui dia sembla que sigui un delicte, quan ningú desitja haver-se d’exiliar. Si escoltem El Carrer de la Poesia,14, aquells que es pensen que un hom s’exilia per gust potser entendran que es fa per força.

 

Poetes i cantants que expressen el sentiment universal del desplaçat

 

 

 

 

Aquesta posada en escena s’ha presentat gràcies a l’organització que ja fa més d’un any i mig que està activa a la nostra vila: Som Ripoll. Aquest grup de gent, ben divers, ha estat ben rebut al poble i treballa tot fent pinya perquè hi hagi una millor entesa entre tots plegats, per no sentir-nos exiliats d’enlloc, ni de ningú.

 

L’espectacle no es va pas acabar després dels bravos i aplaudiments. Aquells que van assistir-hi vam reviure amb els actors, les emocions rebudes, se’n va parlar, tot prenent un té, tot menjant una galeta, un tall de coca. Compartir per entendre’ns, compartir com a vivència, per reflexionar sobre els exilis que compartim, coneixem, intuïm. Per no oblidar-nos dels exilis del món.