Vacances d’estiu, ja?

Pateixo una maledicció. Diran que sóc un tafaner, un xafarder, un curiós, un xafarot. Potser sí, però sobretot tinc un do, que no sé si és bo o no. Enganxo quasi totes les converses del meu voltant. Ja he escrit sobre alguna conversa a l’autobús. I no cal que faci un gest, tinc un radar de 360 graus, orbital, total. Sóc com un tros de cinta d’enganxar pols i brutícia. La pràctica totalitat dels diàlegs no m’interessen. Són absolutament inanes, innocus i quotidians. De vegades se m’escapa un somriure revelador, però sovint ningú s’adona del meu superpoder.

 

No us espanteu, tot sovint, i cada cop més a mesura que se m’emblanquina el cabell, desconnecto a voluntat. Ment en blanc i només el soroll del vent entre els arbres. Doncs l’altre dia dinant sol en un bar de menú (hi ha poques coses millors) vaig ser inevitable testimoni d’una conversa que va ser una classe magistral. Una lliçó d’enginyeria vacacional. Podeu mirar la part de dalt del setmanari i veure-ho que estem al novembre. Els interfectes estaven valorant les vacances d’estiu. Però no en genèric, dies ja fixats! I el pitjor de tot és que es queixaven que alguns companys s’hi havien oposat. Que s’han de cobrir els quadrants, que ningú quedi sol, que no hi hagi descoberts. Vaja, sentit comú. Però la cosa és que “jo ho he demanat primer”, deia un senyor, i es vantava d’haver guanyat i per tant que ‘de facto’ les vacances li serien concedides.

 

En la gestió de les vacances és on molts caps moren fagocitats per la insídia i la mala llet. I si ets un treballador ras és quan comença la lluita ferotge, animal i desacomplexada. A sac. Perquè la teva dona et diu que aquells dies són sagrats a Blanes, i perquè els nens tenen les colònies. I llavors arribes al despatx com un bou. I ni solidaritat obrera ni ‘parides’. Ens preocupa tot molt, fins que ens arriba a casa.