Fins al dia nou de desembre d’enguany es podrà visitar l’exposició de Joan Ponç i Bonet (1927-1984), penjada als bells i venerables murs del claustre de l’Espai Art l’Abadia; en el decurs dels gairebé deu anys que s’hi celebren exposicions aquesta és, a parer meu, una de les més importants, si no la més important, del total de les exhibides.

Així, doncs, l’Espai Art l’Abadia se suma -dins de les seves possibilitats- a les efectuades al seu moment a La Pedrera, Ceret... en memòria de qui ha estat considerat com un dels creadors més importants i significatius del panorama artístic català del segle XX, en paraules d’Arcadi Calzada.

Parlar de Joan Ponç és també parlar d’un dels fundadors de Dau al Set

A la comarca hauríem de recular una trentena llarga d’anys, si no vaig errat, per trobar una altra exposició dedicada al genial i maleït pintor, i el motiu fou la inauguració de la galeria El Forn, a Camprodon, el 1980.

La mostra que ocupa aquest escrit recull un total de setze obres, deu són gravats de la sèrie “Don Quixot” provinents de la galeria Eude de Barcelona mentre que la resta són olis de la col·lecció particular de la seva vídua, Mar Coromina. D’aquestes sis darreres teles val a dir que són majoritàriament inèdites car només dues havien estat prèviament exposades, l’una a La Pedrera i l’altra al Museu d’Art Contemporani de Ceret respectivament.

Parlar de Joan Ponç és també parlar d’un dels fundadors de Dau al Set, el mític grup que va significar la irrupció de la llibertat interior i de la fantasia creativa i del qual ell en va ser el màxim exponent.

Els darrers anys de la seva vida, més en concret a partir de 1971, els passà al llogarret de La Roca de Pelancà, a tocar de Camprodon, lloc que la sempre esmolada ploma de Josep Pla el va descriure en els termes següents: “(...) és una imatge tan pintoresca que sembla falsa de tan perfecta.”

Aquesta vileta de la vall camprodonina, un lloc màgic que escau perfectament a la màgia de les seves creacions, va oferir-li la solitud, la pau i la inspiració que cercava, a més a més, aquí va sentir que li havia arribat l’harmonia i que havia vençut la maledicció: “sóc un pintor maleït que ha superat la seva maledicció”.

Tot el seu fantàstic univers pictòric, curull de símbols, amb una riquesa cromàtica indubtable alhora que extrema, no només hi trobà cabuda sinó que es refermà. Segons Arnau Puig, filòsof i mentor intel·lectual de Dau al Set, aquests anys passats a La Roca de Pelancà són els que el pintor s’asserenà i entrà en ple domini dels seus personatges, ja que va establir una mena de simbiosi entre la força tel·lúrica de l’indret (“el quilòmetre zero de l’univers”) i la força creador de l’artista; ens trobem, doncs, davant del Joan Ponç més visionari però també més equilibrat.

Malauradament a partir de 1978 la diabetis que patia s’anà agreujant fins que li ocasionà el decés el 1984, cosa que el va dur a treballar conscientment en el que va ser la seva obra pòstuma on la presència de la mort es féu més i més omnipresent. Cal dir que el seu llegat artístico-creatiu depassa el temps, assolint la categoria de “clàssica”, amb el valor afegir que no ha perdut, ans al contrari, el seu hàlit de contemporaneïtat.

Tot i que morí a la localitat occitana de Sant Pau de Vença, les seves despulles mortals dormen l’eternitat a La Roca, on trobà la tan anhelada pau.