Serradures i fems

Vivim temps convulsos en la política espanyola, i en una altra mesura, també en la catalana. Temps de serradures i fems, com ho va qualificar fa poc el ministre Borrell, un reconegut especialista en l’ús a pleret de tota mena de misèries polítiques, econòmiques i socials, des de fa ja sap els anys.

 

De fet, poca gent neutral gosa contradir l’afirmació que en cap període polític d’ençà la mort del dictador, havien estat tan insofribles, tan podrits els diferents escenaris en què és desenvolupa el dia a dia dels poders suprems de l’estat espanyol.

Un paisatge realment desolador amb el que de moment estem obligats a conviure-hi

 

 

 

 

Intentaré fer-ne una breu dissecció, començant pel cap de l’estat. Assetjada la corona per la corrupció, per les criminals amistats de qui s’envolta, hem estat testimonis de com un membre de la Casa Reial (ho era en el moment de delinquir) ha hagut d’entrar a la presó. Hem vist com el rei, ara emèrit, va haver d’abdicar de pressa i corrents immers en tèrbols assumptes de faldilles i comissions milionàries, com el cap de l’estat anterior ha estat poruc de donar la cara per justificar com s’ho ha manegat per acumular l’exorbitant fortuna que descriuen fonts del màxim prestigi. Internacionals, és clar. Mentrestant, ens resta fixada a la retina l’infame discurs del Rei, perduts els estreps davant la revolta pacífica d’una part del territori espanyol, amb posada en escena (amb garrot inclòs) de la qual no en pot esperar ni perdó ni oblit per part de la majoria de la societat catalana.

 

Seguiré amb el Gobierno; Un executiu incapaç d’aprovar lleis bàsiques, que veu reprovats els seus ministres, en què tot s’aguanta amb pinces després de fer-ne fora un de més cohesionat, això sí, ni que fos perquè la major part dels seus líders estaven emmerdats fins el coll per carrandelles de corrupteles omplint milers de pàgines de sumaris en diversos jutjats, de sentències condemnatòries. I és clar, castigat per la gestió miserable de la situació política en la primera regió d’Espanya.

 

La judicatura: immersa en tota mena de mercadeig polític, potinejada pels poders fàctics, incapacitada per espolsar-se de sobre les seqüeles del franquisme que li vessen per totes les costures, essent bescantada pels organismes internacionals, per les justícies europees, per...

 

El serveis d’intel·ligència: superant-se a l’hora de fer emergir la podridura moral i econòmica en què han estat xipollejant ja des dels temps de l’ínclit Felipe Gonzalez quan assassinaven compatriotes seus de la manera més matussera imaginable. Exhibint com a personatges més representatius a tipus de baixesa moral insuperable, protagonistes d’accions que han anat més enllà de la corrupció, d’embutxacar-se diners públics, de...

 

Las Cortes Generales: un indret d’on fa temps n’ha fugit el sentit comú, el debat enriquidor, les propostes polítiques, n’ha estat foragitada la sana confrontació d’idees i propostes. Sense cap projecte de futur davant, vivint uns i altres a salt de mata, bregant per emmerdar a l’adversari encara que al conjunt li suposi xipollejar tothora en un bassal pudent. Que tot sigui dit, avorreix, fastigueja a la majoria dels maltractats contribuents.

 

També mereixen citació especial els mitjans de comunicació que s’editen a la capital del Reino. Governats des de la paranoia, barallant-se per veure qui la diu més grossa, falsejant sense cap escrúpol la realitat, inventant-se notícies que no resisteixen el més simple dels anàlisis objectius, manipulant els fets que no s’ajusten a les seves obsessions malaltisses, obsedits perquè la veritat no els espatlli titulars ja redactats de vell antuvi, manipulats de l’un a l’altre l’extrem.

 

Un paisatge realment desolador amb el que (a base de garrotades) de moment estem obligats a conviure-hi, a sostenir-ho els catalans. Realment a mi em fot ràbia, molta ràbia, que els impostos que m’obliguen a pagar serveixin per mantenir aquest estat de podridura, superant-se en degeneració a cada dia que passa.

 

Un incís final. I a Catalunya què? Doncs també vivim massa coses que em desplauen profundament. Però l’espai de què disposo és el que és, de manera que intentaré desgranar la meva visió del tema en un altre escrit, que tampoc farà un retrat massa engrescador de les nostres elits. En parlarem.