El resultat de les eleccions andaluses el passat diumenge ens ha deixat un mal regust de boca i ha evidenciat el que ja tots sospitàvem amb temença, la important pujada de la ultradreta, que ara ha estat a Andalusia però que es pot continuar estenent per tota la península.

Crec que un dels principals problemes de la política d’avui dia és la falta de talla política, de lideratge ferm i sobretot de la bona gestió que tot país necessita per avançar en tots els àmbits. No en va, molts tenim la sensació d’estar governats per polítics xerrameques, amb l’únic afany i objectiu d’assegurar-se la cadira i el sou any rere any. Ara recollim els fruits de tot el que hem estat sembrant anys enrere, però cal fer un anàlisi curós de tot plegat.

I és que hi han coses que sobten i resulten difícils d’entendre, com ara l’explosió de vots de Vox a la província més pobra de tota la comunitat autònoma andalusa, Almería. Podem endevinar que la immigració hi ha jugat un paper fonamental en el resultat, doncs ben sabut és que la principal font de riquesa d’aquesta província prové del sector agrícola, essent un dels principals exportadors de fruita i verdura a Europa. Què hi fan allà una taxa tant elevada d’immigrants? La resposta és fácil: donar cobertura a una feina de ben segur gens gratificant. Més enllà d’aquesta evidència, els resultats electorals entren en contradicció amb la coherencia; si durant anys i anys, gent provinent bàsicament del Marroc, han treballat aquella terra per poder subsistir malgrat les miserables condicions de treball i salarials, com és que un partit racista i xenòfob ha triomfat sent votat per un trenta per cent de la població a ciutats com El Ejido? Si donat el cas, espero que no, en un futur aquestes polítiques excloents anessin augmentant i s’acabés expulsant a bona part de la població sobrevinguda, què passaria amb l’economia d’aquesta província? Qui treballaria sota la mar d’hivernacles que al llarg de cents de quilomètres s’estenen per la província? Hi hauria prou amants de la pàtria, molts dels quals de ben segur ara mateix estan rebent prestacions econòmiques d’atur, disposats a ficar-hi la seva mà d’obra? Si la resposta és no, què hi fan votant un partit que advoca per fer fora aquells que estan ajudant al progrés de l’economia en aquell indret, sacrificant la seva qualitat de vida i acceptant feines que ningú vol fer? Com quedem? Els volen fora perquè els treuen la feina o simplement s’equivoquen de culpable, com em temo?

Ben cert és que el discurs polític amb què els partits han fet la campanya electoral també ha afavorit aquesta resposta xenòfoba perquè han basat el seu missatge, en culpabilitzar l’emigració.

També i de manera molt rellevant, ho han fet carregant en contra del moviment independentista. I és en aquest discurs manipulat i malintencionat on s’hi han afegit gairebé la resta de partits, normalitzant el maleït crit de guerra del ‘a por ellos’. Catalunya i els catalans insolidaris, ha estat el pal de paller que ha liderat la campanya, i els de la rosa vermella de tota la vida hi han contribuït de manera destacada, tenint en compte que es fan dir progressistes, però posant per davant la possible rendibilitat electoral que aquest discurs els hi donaria.

És precisament en aquest punt on els socialistes no han tingut una actitud responsable i s’han sumat alegrement al discurs dels partits més ultres, que aquest cop sí, els han destronat després de 36 anys ostentant el poder. Els estrategues polítics d’aquest partit no havien comptat segurament amb què aquest discurs seria molt més creïble si el feien partits d’extrema dreta, que suposadament estaven nets de corrupció i no havien patit el desgast de governar. Ara, aquests falsos socialistes es fiquen les mans al cap tot comprovant que molts dels néts dels màrtirs de la guerra del 36, que encara estan enterrats a les voreres sense identificar, han votat als néts dels botxins dels seu avis. Avui, en Federico García Lorca, es deu estar removent a la tomba.