Vox populi

Com diu la dita castellana, ‘Éramos pocos y parió la abuela’. Ja tenim l’extrema dreta aquí, com si en algun moment hagués marxat, com si el PP i Ciutadans no representessin els típics tics del feixisme més ranci i cavernícola reflex d’aquell fatídic 18 de juliol del 1936.

 

Fa uns anys, el PP d’Aznar representava el monstre ferotge de la política catalana i espanyola respectivament, però sembla ser que per els poders fàctics de l’estat espanyol no en van tenir prou i del no res van inventar-se Ciutadans, un partit nascut a Catalunya i amb un discurs manipulador, fals i populista però que ha quallat a l’opinió pública espanyola amb l’ajuda dels fidels mitjans de comunicació, tenint l’Albert Rivera dins les seves redaccions i platons de televisió pràcticament les 24 hores del dia. Va ser rebut pel Rei com a gran líder polític però sense tenir representació parlamentària en aquells moments. Però resulta que els poders fàctics no en tenen prou amb el segon monstre creat de l’Ibex 35. Ara han fet ressorgir el tercer monstre i, de moment, el més perillós de tots: VOX.

Espanya no ha evolucionat democràticament. Al contrari, cada vegada va més i més enrere

 

 

 

 

No ens podem estranyar de l’entrada en les institucions parlamentàries d’aquest tercer monstre, segurament no va tenir el minuts de glòria com Ciutadans en els mitjans de comunicació espanyols. Però sí que, amb l’ajuda de no se sap qui, s’ha presentat com a acusació particular en tots els casos relacionats amb el procés i amb els líders polítics empresonats, i presentant querelles a tot el que no li agradava, amb el vist i plau de la judicatura, acceptant i admetent a tràmit totes les seves demandes. Això demostra que la catalanofòbia dona molts vots, és el discurs que ven més i dóna més prestigi davant d’un electorat que cal recordar, és l’electorat del ‘a por ellos’, però també que és el territori on les esquerres han guanyat i governat la Junta de Andalucia durant 40 anys. Espereu ara quan hi hagi eleccions en els territoris de l’Espanya profunda i més fatxa, com són Castella i Madrid... Sense oblidar també l’auge de l’extrema dreta a Europa de la mà d’Steve Banon que, per si algú no ho sap, és qui va posar en Donald Trump a la Casa Blanca i es qui va finançant els principals moviments d’extrema dreta a tot Europa.

 

És poc ètic i de nul·la vàlua política culpabilitzar l’independentisme de la pujada de VOX en les elecions andaluses, com ja ha fet algun dirigent, com el socialista basc Odon Elorza o l’ex de CiU Ignasi Guardans. Si un moviment popular pacífic i democràtic que es basa en el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació pot ser l’espurna que pot encendre un moviment totalitari com el que representa VOX, això vol dir que aquest país que es diu Espanya no ha evolucionat democràticament. Al contrari, cada vegada va més i més enrere.

 

Menció a part tenen les esquerres o els que anaven de progressistes la nit electoral de diumenge passat i s’estiraven els cabells davant les pantalles dels televisors veient els 12 diputats de VOX al Parlament andalús. Què esperaven? On eren les esquerres mentre empresonaven líders democràtics? O obligaven a exiliar-se músics o activistes per exercir la seva llibertat d’expressió? O quan la PN i la GC repartien garrotades a dojo l’1 d’octubre? Doncs estaven calladets, muts i a la gàbia, no sigui que si aixequessin la veu, els electors els giressin l’esquena. No només això, dirigents ‘d’esquerres’ com ara el socialista Miquel Iceta o el que és ara ministre d’exteriors, Josep Borrell, s’han manifestat agafats de la maneta amb dirigents de VOX.

 

I mentre passa tot això, tenim l’independentisme que no es veu per enlloc, el Govern de la Generalitat no mou fitxa, els partits politics sobiranistes pensen més en els interessos de partit i insisteixen en un referèndum pactat amb l’estat espanyol, que tothom sap que no hi serà mai, o en ampliar la base. A la República Catalana, a l’ANC i Òmnium els costa un munt mobilitzar a la gent, a diferència d’altres vegades. Només sento cants de sirena, paraules i més paraules però no veig cap FET que em pugui fer sentir una mica optimista davant la delicada situació que vivim. I mentre això passa, quatre persones dignes i compromeses amb el país no només estan privats de llibertat per portar la veu del Poble, sinó que s’enfronten a una vaga de fam per protestar davant la injustícia espanyola. I mentre tot això passa, de moment tothom quiet i amb el lliri a la mà.