Fam de justícia

Veïns aturant polígons, armilles grogues impedint la pujada d’impostos, activistes reclamant que es respectin els drets dels reclusos, mobilitzacions per conservar la llibertat d’expressió, una vaga de fam per desbloquejar la justícia...

 

L’activisme social no s’atura. Dia a dia es reinventa, es reorganitza i torna al carrer per fer sentir la seva veu. Dia a dia es celebren petites victòries gestades des de la base, des de les trinxeres. Tot i així, a ningú se li escapa que la situació política no acompanya.

 

Les eleccions andaluses ens han deixat a tots el cos inquiet. Molts ens despertem preguntant-nos com és possible que per cada pas endavant que fem, Espanya en fa quatre enrere. Ens resignem pensant que no és quelcom nostre, que “és d’ells”, però el cert és que el nostre entorn és el primer en ser-ne víctima i part implicada.

 

Per primera vegada a la història d’Espanya a l’esquerra se li obra una finestra d’oportunitat. Per primera vegada des del 1978 el vot de la dreta està més dividit que el de l’esquerra. Per primera vegada un partit li roba electorat dretà al PP, la democràcia cristiana catalana s’ha difós i el lideratge conservador a les principals comunitats autònomes es troba segregat i sense grans feus de poder. Una oportunitat sense precedents que, de moment, ha resultat en un desastre monumental.

 

El socialisme es personalitza avui amb la figura de Susana Díaz. Una política que, referenciant al gran Núñez, podria definir el socialisme com “la corrent política que porta el nom del seu partit”. Una política ancorada en una forma obsoleta de fer política. Que creu que la menjadora pública és suficient per teixir les complicitats que la faran presidenta. Una política que renúncia a la mobilització del seu votant esperant que el rival també ho faci. Pur immobilisme en una època de canvis.

 

I aquest és el resultat. Amb els mateixos vots que l’any 2015, PP, Ciudadanos, VOX i UPyD son avui majoria a Andalusia. No és la victòria del bloc conservador, és la derrota del PSOE, la derrota de l’esquerra, la derrota del progressisme i, en definitiva, la derrota de l’activisme social.

 

En algun moment de la història, sense que ens n’adonéssim, l’activisme social ha passat de l’atac a la defensa. De voler conquerir nous drets a simplement voler preservar els actuals. “Aturem”, “Salvem”, “Garantim”, “Parem”, “Evitem”… aquests són els conceptes més utilitzats en les plataformes ciutadanes d’avui. Paraules que posen en evidència que el focus de la batalla ja no està en l’avenç, sinó en la resistència.

 

Aquest conformisme contrasta davant un moviment conservador que fa anys que s’està posicionant sense fer grans escarafalls. Opus, Kikos, Hazte Oir, Justapol, Manos Limpias i tantes altres organitzacions que poc a poc van construint les bases d’un moviment l’objectiu del qual no és conservar quota de poder sinó quelcom molt més potent. Volen RECUPERAR.

 

Recuperar significa canvi. Significa retorn a un passat enyorat. Significa tornar a tenir allò que creuen que els pertoca i que pren la seva màxima expressió en l’expressió encunyada per VOX: la reconquesta. Aquí és on tenim el debat actual. Conquerir nous drets o reconquerir el què ens ha estat furtat?

Faria bé l’activisme social d’analitzar aquesta dicotomia a l’hora de prendre part.

 

La majoria tenim fam de justícia. El descrèdit del sistema judicial s’amplia en cada nou procediment, però la fam no es soluciona amb engrunes. La fam es combat posant el progrés com a objectiu. 

 

És per això que la meva petita participació en la vaga de fam col·lectiva no vull que sigui només per denunciar una injustícia manifesta. Ho faré per tot allò que ha anhelat el moviment del l’1 d’octubre. Per conquerir una nova realitat. Per anar més enllà.