Quan el cinisme esdevé la norma

El cinisme entès com a menyspreu dels valors, de les llibertats, impera en cada racó de la política del nostre (petit) país, del país veí i pràcticament, del món sencer. Què fer quan la mentida, la manipulació, la tergiversació és el pa de cada dia? Quan els valors es trepitgen i bandegen constantment dins d’un sistema dit democràtic? Un sistema on s’hauria de preservar, per damunt de tot, els drets i les llibertats individuals i col·lectives perquè cal recordar, que la Democràcia se sustenta en la llibertat. Quan es vulneren sistemàticament aquestes llibertats, potser el que queda només és l’esperança.

 

Vaig descobrir en un “Racó de Pensar” i de la mà del David Fernàndez, en Jaume Botey, pedagog, activista, polític... Ell deia: “L’esperança s’esdevé més viva quan més morta sembla, i se’ns fa més necessària quan totes les portes estan tancades”. En aquest món tant complicat i a voltes desolador, potser cal aferrar-nos a les petites esperances de cada dia. A les petites victòries quotidianes. A l’activisme de base, nítidament radical i incombustible.

Davant el cinisme imperant, davant la mentida, davant la injustícia permament, cal no deixar-nos enganyar

 

 

 

 

 

 

Cal centrar-nos, doncs en allò que podem canviar, en saber del cert que el futur depèn de nosaltres i tenir present que els processos de canvi necessiten de moltes hores de militància. De perseverança infinita. Deia Botey també que no cansar-se, acaba vencent l’adversitat.

 

Ara i aquí, tenim exemples clars de perseverança, d’esperança incansable i incombustible: les preses i presos polítics, la vaga de fam, les exiliades i els exiliats, les persones que es mobilitzen a través de col·lectius i organitzacions per revertir injustícies i lluitar per la llibertat. Davant el cinisme imperant, davant la mentida, davant la injustícia permanent, cal no deixar-nos guanyar. Cal revisar les petites victòries col·lectives (1 d’octubre, 3 d’octubre,...) que ens han fet avançar, com a antídot a la desmemoria que ens volen imposar. I recordar, sobretot, que nosaltres som més, molts més. Perseverants, incansables i incombustibles.