Cal ser agraïts

Venen Nadal i les festes que cal celebrar com Déu mana i és moment de recordar les coses que són importants. La família, sí. Els amics, també. Tot el teu món ha de poder estar en harmonia. Però sobretot cal ser agraïts. Hi ha qui diu que no serveix de res. Que dir ‘gràcies’ és un convencionalisme i tot plegat. Jo crec que és un estat d’ànim, la millor manera de ser efectivament humil i proactivament bo. Deia en Marcel Proust, que en sabia de tot, que “cal ser agraïts amb les persones que ens fan feliços, són els encantadors jardiners que fan que les nostres ànimes floreixin”. De jardins no n’entenc gaire, però de persones que em fan feliç sí, sóc molt afortunat.

 

Tenim tendència a quantificar. Quants amics tens? I responem allò que es poden comptar amb els dits d’una mà, i te’n sobren. D’acord, però el món és tan petit? Ens el fem tan minúscul que sovint ens tanquem a l’aire i al sol que compartim tots. Ser amable amb l’altri és gratis. Sé que a alguns tot això us sona a música de sagristia i de capellans tronats, a mi no, però per molt que no us agradi el to estareu amb mi que la lletra val la pena. No fer a l’altre el que no vols que et facin a tu. O si no allò dels escoltes: deixa el món una mica millor de com l’has trobat. 

 

En tot cas, ser agraït és un exercici de bonhomia molt recomanable. Donar gràcies. Entendre que no vius sol al món, sinó que tots som en funció dels altres. Som molt especials, jo el primer és clar. Però sense el meu ambient, les persones que m’estimen i les que em detesten, no podria ser jo. És un agraïment genèric el que ens cal. No dic d’anar abraçant gent pel carrer i posar cara de babau tot somrient. No demano estar en un comiat de solter permanent. Quan ets un nen els pares t’inoculen a base de bé que has de saludar i que has de donar les gràcies. Llavors no ho entens. No és cap ritual només, és una manera de recordar que estem connectats, tots. Siguem agraïts. Gràcies, i bon Nadal!