Ciutadans d’un sol poble

Durant els dissortats fets d’octubre de l’any passat, celebràvem els 40 anys de la sortida al balcó del President Tarradellas. Després de gairebé 40 anys d’exili, el màxim i legítim representant de les institucions catalanes escollia aquesta paraula, “ciutadans”, per dirigir-se a nosaltres per primer cop com a president reinstaurat. No va ser una decisió gratuïta, la Generalitat es dirigia, a través seu, a tots els habitants de Catalunya, catalans de generacions, nous catalans o fins i tot aquells, que n’hi ha, que no se’n senten gens tot i viure i treballar a Catalunya. Aquesta altura de mires ens aniria molt i molt bé en aquests temps convulsos. Durant els últims cinc o sis anys, els líders dels partits de govern a Catalunya s’han omplert la boca demanant gestos i diàleg però sense respectar que els representants dels partits que no donen suport al seu projecte secessionista també estan al parlament representant als seus votants. Com si representessin interessos extraterrestres i no els de centenars de milers de catalans. Uns interessos tan lícits i democràticament vehiculats com els dels votants independentistes.Certament a Catalunya hi ha un problema polític; un problema polític entre els ciutadans que vivim a Catalunya, aquells a qui Tarradellas va dirigir les seves primeres paraules. És veritat que no hi ha violència al carrer, però mentre els que haurien de ser representants de tots els catalans oblidin que 2.230.000 catalans van votar partits contraris al “full de ruta” i “el mandat de l’1-O” no avançarem. Van ser menys, concretament 2.080.000, els que hi van donar suport, tinguem-ho en compte. Mentre es menystinguin i es ridiculitzin les idees i els representants de més del 50% dels votants catalans, demanar “diàleg”i “gestos” al govern central és simple demagògia autocomplaent de cara a la galeria. Ara fa una setmana el President Sánchez es va oferir a vehicular una oferta política fora dels unilateralismes i de la dicotomia del “sí” i el “no”. Què vol dir això en la pràctica? Doncs que el primer i més urgent diàleg és el que hem de fer els catalans entre nosaltres. Cal que uns i altres grups, partits i tendències deixin d’insultar-se, de parodiar-se i de menystenir-se i comencem tots a tractar-nos com el que som: interlocutors vàlids, que representem cadascun a diferents sectors i sensibilitats de la població que viu i treballa a Catalunya i que, per tant, tots som “Ciutadans de Catalunya”.