2019 - 2019

Estem en dies de trobades familiars, també amb els amics i companys de feina. Sembla que el compartir taula i menjar predisposa l’ànim vers la col·laboració, la tertúlia, en fi, cap a l’intercanvi d’idees. I crec que realment és així perquè en aquestes dates tampoc és que hagi voltat per tot els restaurants del país, però sí que he pogut veure’n uns quants fent aquest tipus de trobades i, la veritat, l’ambient que s’hi respira en aquest tipus de trobades no res té a veure amb allò que diuen alguns diaris que Catalunya està partida. Un fet a tenir en compte és l’idioma (els idiomes) que es parla entorn de la taula. Un parla en català i si convé l’altre el contesta en castellà i la cosa “funciona” perfectament. Encara no he vist a ningú (subratllo el ningú) que s’hagi hagut de ‘partir la cara’ per parlar en castellà.

Encara no he vist a ningú que s’hagi hagut de ‘partir la cara’ per parlar en castellà

 

 

 

 

En la línia d’això que dèiem, vaig poder veure el concert de Nadal que, a través de La 2, ens va regalar en Josep Carreras. És veritat que el temps passa i no perdona a ningú, per extraordinari que el personatge hagi estat. El marc del concert era Santa Maria del Mar, la Catedral dels pobres. Era pobre de llum i les músiques semblaven arribar millor. En un moment determinat, en Josep Carreras, va cantar ‘L’Emigrant’. Pell de gallina. Potser no per a tothom, però sí que ho va ser per a mi. Permeteu-me la llicència d’explicar-vos uns experiència personal. Corrien els anys 60 i, com cada any, els joves marxaven a fer el servei militar. Un company de la colla nostra li va tocar anar a servir a Ses Illes; com podeu suposar, tota la colla vàrem anar a acomiadar-lo al Port de Barcelona. Era de nit ja, i tothom amb una cridòria eixordadora estava acomiadant-se dels seus éssers estimats, bé perquè marxaven, bé perquè els veien marxar. Quan el vaixell ja s’havia deslliurat de les seves amarres i lentament anava a buscar la bocana del Port; un membre de la nostra colla, ell tot sol, això que ara en diuen ‘a capela’, va començar a cantar ‘L’Emigrant’. De mica en mica es va anar fent el silenci. La gent, curiós, s’abraçava. A la gent del meu voltant vaig veure rodolar alguna llàgrima. La cançó es va acabar, i el silenci es tornar a trencar fins que el vaixell va girar a la dreta al final del moll.

 

Aquest concert de Nadal d’en Josep Carreras, em va fer reviure aquella anècdota de la meva ja llunyana joventut. Per arrodonir-ho, en Josep, per tancar el concert va interpretar la ‘Santa Nit’. En record de la nostra Montserrat Caballé però, va demanar que el públic se sumés a cantar-la. Què haig de dir-vos. Veure tota aquella gentada cantant a petició de Josep i en record de na Montserrat...

 

Si deixem de banda allò que en diuen ‘los achaques’ propis de la nostra edat, si ho deixem de banda, que prou ells s’encarreguen de dir-nos que hi són, doncs això, un Nadal rodó.

 

Que el 2019 sigui, encara que tan sols sigui un pelerric més benèbol que l’actual 2018.