Contes cruels VI

En Nando espera assegut vora el foc l’arribada del seu nebot, un xicot eixerit, despert, actiu, compromès, que viu desficiat la seva joventut, preocupat pel que passa al seu voltant, al país i al món sencer. Cursa amb solvència els seus estudis a la universitat i ha vingut a casa dels pares per passar les vacances de Nadal. En Roger és un noi a qui li agrada discutir i que s’exalta vivament quan parla de la classe política, tot passant-la per un sedàs molt punyent i amarg. En Sebastià, que se l’estima com un fill, l’ha convidat a dinar i vol aprofitar-ho per fer sobretaula i dir-li quatre coses que li ballen pel cap.

És just i necessari i comprensible que el jovent rebutgi sistemàticament el llegat que els seus pares li han forjat

 

 

 

 

 


Mentre fa temps recorda una situació semblant que va viure de ben jove, quan va rebre una sobirana lliçó a mans d’un oncle seu, en Sebastià. Rememora el dia que aquell pagès il·lustrat, una mena d’ovella negra de la família, li va rebatre les idees que ell defensava categòricament quan criticava amb actitud demolidora el govern franquista. En Sebastià va sentenciar contundentment amb la seva veu enrogallada que tots aquells personatges que el jove menyspreava i rebutjava només eren els actors, els comparses, els figurants i que qui realment duien les regnes, dictaven les ordres, imposaven les regles, dictaminaven les lleis i assenyalaven els camins a seguir, romanien invisibles rere les bambolines.
En Nando se l’escoltava perplex, no entenia ben res. Se li feia estrany que una persona com el seu oncle, que ell s’escoltava sempre com si fos un oracle, no carregués despietadament contra tots aquells que ell considerava els culpables de la situació repressiva que tenallava, sotmetia i reprimia el país: el govern, l’exèrcit, l’església, la justícia… En canvi, li anava parlant de tota una sèrie de famílies, d’emporis financers, de grans magnats, de grups poderosos de pressió que movien els fils des de l’ombra i que no apareixen mai a la primera plana dels diaris.


Innocentment, en Nando creia que el seu oncle estava desvariant, que se li havia anat l’olla, que imaginava conxorxes i confabulacions arreu. I en Sebastià, tot veient que el nano feia tota la cara de no empassar-se el seu discurs va afegir:
- Mira, et posaré un exemple, a veure si així m’entens d’una punyetera vegada. Tu creus que tot el que va passar a Alemanya els anys 30 i 40, aquella barbàrie del nazisme, va ser obra d’un sol home, d’un boig anomenat Hitler i de la seva camarilla? Tu creus que si aquest personatge sinistre no hagués estat ben recolzat hauria pogut dur a terme aquella bogeria col·lectiva? Hitler era només el gos que vigilava la casa dels senyors. I quan va acabar la guerra, qui creus que va ver jutjat i condemnat? Tanmateix no van tocar cap d’aquells que, ben repapats al sofà de casa seva, sense embrutar-se gota les mans, havien assistit complaguts a aquella horrorosa espiral criminal.


El fred tusta les finestres amb insistència i en Nando remou els tions del foc a terra i aviva les flames mentre recorda aquell dia, el té pregonament imprès dins la seva memòria. En Sebastià va morir poc després i ell va començar a aigualir els seus embats jovenívols. És just i necessari i comprensible que el jovent rebutgi sistemàticament el llegat que els seus pares li han forjat, que s’entesti a dir no, que alci la veu i clami revolucions, que vulgui i cregui que pot transformar-ho tot. Després vindran els dubtes i l’edat s’encarregarà inexorablement de tallar ales i sembrar àncores.

 

En Nando repassa tota la vasta terminologia que avui haurà d’emprar per obrir un xic els ulls del seu estimat nebot, per descobrir-li la necessitat imperiosa que hi ha de matisar, per demostrar-li que la gamma de colors és molt àmplia, per fer-li veure que tot és més complicat del que sembla. I li haurà de parlar de teatre, de les arts escèniques, de la llum i les ombres, de la faràndula, de l’atrezzo, de l’apuntador, dels decorats, de la claca, dels crítics, de la diferència que hi ha entre la tragèdia, la comèdia, la tragicomèdia, el drama, el melodrama, el sainet, la farsa, la pantomima, el teatre de titelles, la sarsuela, la revista, la performance, el teatre de l’absurd…