Fets, no paraules

Aquesta és la frase emprada pel PSC en la campanya electoral del 2006. No, no m’he tornat boig, ni m’he tornat socialista, però ara sí que aquesta frase pren més rellevància que mai dins el context polític que vivim actualment. Però els fets, no les paraules amb què José Montilla s’omplia tant la boca en aquella campanya electoral es reflecteixen en res en el també socialista Pedro Sánchez. De fet, tampoc ens hem d’estranyar, el Govern Montilla no va destacar gaire pels fets que tant prometia. De la mateixa manera que en el seu dia en Rodríguez Zapatero ens ‘il·luminava’ amb el seu ‘talante’, que no vam veure per enlloc. Aquesta és la mateixa línia marcada per en Pedro Sánchez, un canvi de to, un canvi de veu, però tot plegat és més del mateix. La prova més clara és que no ha desfet cap dels nyaps que va fer el seu predecessor Mariano Rajoy. Seguim tenint presos polítics, la cúpula judicial és exactament la mateixa, res d’anul·lar el decret que fomenta la sortida d’empreses, ni recuperar les 13 lleis impugnades pel TC, i així anar fent. Aquesta vegada, podem afirmar amb tota rotunditat que... ‘ni fets, ni paraules’.

No ha desfet cap dels nyaps que va fer el seu predecessor Mariano Rajoy

 

 

 

 


Seguint en la línia dels pocs fets i les moltes paraules, ja va essent hora d’exigir al Govern de la Generalitat i als nostres líders sobiranistes que ens facin treballar d’una vegada el sentit de la vista en forma de gestos i fets, perquè el sentit de l’oïda ja el tenim gastat i atrofiat de tant escoltar paraules i més paraules, la gran majoria buides de contingut. Malauradament, el sentit de la vista el tenim emboirat pels fets de l’altra banda, com la violència policial de l’1-O, l’aplicació del 155, els judicis i la repressió, etc.


Les paraules que més m’esgarrifen i les que escolto més són diàleg, ampliar la base i referèndum pactat. El diàleg, en política, està molt bé i és el que hauria de ser el més normal, però difícilment es pot dialogar amb qui no vol escoltar o amb qui està agafat pels brams de l’extrema dreta més extrema. El que ens porta a pensar que si realment hi haguessin pactes i acords fruit del diàleg i la negociació, l’experiència ens ha ensenyat que no es compliran ni la meitat. Com deia aquella cançó de La Trinca: ‘Els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat’.


Ampliar la base i referèndum ho poso junt perquè una cosa va lligada amb l’altra. Com sabrem si la base està prou ampliada si mai ens deixaran fer el referèndum? Però si mai tenim els mitjans per saber si hi ha una base suficientment àmplia, de quin percentatge seria l’adient? Hem de tenir clar i ser conscients que per molt àmplia que sigui la base, la resposta del ‘Gobierno español’ serà sempre la mateixa: la Constitució i la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol.


En aquest escenari i en el nou any que acabem d’entrar, preparem-nos per nous episodis que no ens seran gaire agradables. I no parlo només dels judicis, parlo de l’aplicació altra vegada del 155. Cada vegada tinc més clar que any nou, 155 nou.