Hi ha una Espanya que fa por

No vol dir que me’n faci, però sí que en fa en abstracte. L’Espanya de sempre, que en diríem. L’Espanya dels cops militars del segles XIX i XX, de les monarquies corruptes, de la dictadura de Primo de Rivera, de la guerra civil, del franquisme. Parlant del franquisme: el dictador va morir l’any 1975, si comptem els que en aquells dies ja tenien uns 10 anys, hem d’entendre que els que en tenen un record raonable passen llargament de la cinquantena. És història, per tant. Una història que cal explicar, ja que tot sovint crec que no es coneix. A l’Espanya i a la Catalunya del franquisme hi havia franquistes. I no parlo dels fanàtics del règim, parlo de molta gent que, per una raó o l’altra, ja els estava bé. Jo he viscut, en la meva infantesa, les visites de Franco a Barcelona, les desfilades militars del dia de la Victòria, jo he estat alumne d’una escola franquista, amb mestre falangista inclòs, he viscut el nacional-catolicisme, m’he empassat Radio Nacional de España i Televisión Española i, com jo, tots els de la meva edat. I, en pobles i ciutats, puc deixar constància que el franquisme no era un fet anecdòtic i que, malgrat els detractors de la dictadura, l’entorn no li era tan advers com ara se’ns voldria fer creure. El franquisme existia i era prou tolerat a les famílies, les amistats, el veïnat, la feina, els consistoris, el lleure i, malgrat les crítiques en veu baixa, la rebel·lia era infreqüent. Les persones que constituïen els ajuntaments franquistes o els sindicats verticals, eren malintencionades? No! En general eren persones normals, que no s’haguessin identificat com a autoritaris, xenòfobs, masclistes, bel·licosos o corruptes, senzillament s’havien adaptat a la situació. Tot això ho explico, perquè així ho crec, davant l’esgarrifament que molts experimenten amb l’aparició de partits d’ultradreta, aquests sí descaradament franquistes, de la mà còmplice de partits que també ho són, que havien dissimulat per quedar bé, fins ara, aparentant que no eren el que eren.

 

Aquell franquisme que havíem viscut, tenia diferents justificacions: millor era allò que la guerra, se’ns deia, calia ordre per arreglar un desgavell ancestral, per fi algú amb autoritat estava per evitar abusos, hi ha uns principis considerats intocables que calia defensar, s’havia d’anar tirant malgrat que de vegades ens haguéssim de tapar el nas... Tot valia com a explicació, és clar, malgrat que algunes d’aquelles explicacions eren més comprensibles que d’altres. I, és clar que també hi havia una part gens menyspreable de la població a la qual allò ja els anava bé pel negoci i la manefleria que sempre acompanyen les dictadures.

 

El feixisme ha posat el primer punt de mira en l’objectiu més desconcertant: les dones

 

 

 

 

Algú es podia pensar que aquell franquisme s’havia acabat? Mireu, sisplau, la conducta dels partits polítics més rellevants nascuts després de la dictadura, dels suposats intel·lectuals mai no compromesos, de bastants periodistes defensors dels mètodes d’aquell règim, de molta gent armada i autoritzada per a la violència en nom de l’Estat, de part de l’església, d’un nombre gens menyspreable d’elements de la universitat, del comportament d’algunes empreses, d’alguns bancs, de les finances en general i, no diguem, de massa membres d’alts estaments judicials. Tot això és franquisme en estat pur. Aclarim, és clar, que el franquisme és el feixisme espanyol, l’únic que va perviure en el poder a Europa i l’únic que mai no ha deixat de controlar els ressorts del poder en un país europeu. A resultes d’això, molts catalans de bona fe viuen en un estat d’excepció, amb un estrès permanent. Un estrès que ha anat en augment en adonar-se d’una realitat espanyola que s’havia volgut amagar. 

 

L’any 1956, el metge vienès Han Selye, va definir l’estrès en el context d’estudis de fisiologia que, posteriorment, s’han ampliat a la psicologia, la sociologia i a tot: l’estrès de la vida, és a dir, aquells canvis que segueixen a esdeveniments traumàtics. Canvis abruptes en persones fins aquell moment equilibrades, que en el cas més negatiu generen angoixa i desencadenen uns mecanismes d’adaptació, que passen de l’alarma a la resistència i fins, de vegades, a l’esgotament i als trastorns. Dic tot això perquè crec que a Catalunya molts ciutadans estan transitant aquest camí en descobrir, tard i malament, en quin Estat estem. Als que tenim una certa edat, i mai no hem oblidat el país de la infantesa i la joventut en el que vam viure, ho tenim més fàcil ja que podem dir que ja ho sabíem, que és el de sempre, però comprenc que aquells que s’havien fet la il·lusió de viure amb llibertat en un Estat democràtic, els ha de ser més difícil. Hi ha una Espanya que fa por, en abstracte, però a mi no me’n fa: és la que ja coneixíem. El que sí que ens n’ha de fer por és no saber-hi respondre amb contundència.

 

En aquest estrès que mencionava, m’adono que la Catalunya sobiranista no té clar el que li és millor ni com articular una contestació unívoca i valenta. El referèndum de l’1 d’octubre va ser una formidable manifestació popular de convicció i desobediència, a l’alçada de les més notables que s’han vist al món, en proporció a les nostres modestes dimensions. I després? Més enllà de la indignació que desperten els ostatges polítics i els centenars d’encausats, no hi veig un fil de pensament ni unes propostes a l’alçada.

 

M’adono que s’obren dos camins i no tinc clar quin és el millor. Un d’ells, el del realisme-possibilista passa per donar suport al PSOE, convertir el judici del procés en un altaveu internacional, aconseguir un indult o una amnistia davant d’una condemna previsible i acabar negociant un referèndum amb suport europeu. L’altre, més radical, seria el del “com pitjor millor”: que manin els pitjors i així enriquirem l’argumentari, ens estalviarem enganyifes i tindrem la comprensió mundial per tirar pel dret.

 

Em queda una esperança. El feixisme ha posat el primer punt de mira en l’objectiu més desconcertant: les dones. Tinc l’esperança que siguin les dones les que tinguin el paper protagonista en qualsevol de les opcions possibles. Seria la culminació d’una veritable revolta no només política sinó també social i cultural.