Qui paga mana

El passat dia 7 de Gener a Vic s’intentava desnonar una família, amb un menor de 10 anys. Per desgràcia, segons una notícia del diari Ara, 44 famílies perden casa seva cada dia. Cada dia. Cases propietat de la Banca, que sense remordiments expulsa i envia a la misèria a una ciutadania estafada. Per sort, en la foscor del sistema, la llum de la solidaritat. Desnonament aturat per veïns i veïnes, i Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que són espais de cures col·lectives, esperança i suport mutu.


És important recordar el paper cabdal que ha tingut la banca i les seves cúpules en l’estafa econòmica que va començar el 2008. El poder bancari i financer disposava abans de 2008 d’un gran mercat on reproduir-se i enriquir-se, on poder aplicar les lògiques d’acumulació capitalista. La consigna era clara, crear el màxim de mercaderies possibles (habitatge) per vendre-les a preus desorbitats. Els bancs promovien hipotètiques estratosfèriques perquè la població adquirís un dret bàsic com és un sostre on viure. La venda de pisos, les mateixes hipoteques i els seus interessos, eren la riquesa futura pel capital bancari. Per robar al poble i enriquir els rics, jugada mestra i cercle tancat: partits polítics rebien finançament (il·)legal de les entitats bancàries per a les campanyes electorals; aquests partits arribaven al poder; s’obria la veda a la concessió i als tractes de favor a grans empreses de construcció d’habitatge; aquest habitatge es venia a les entitats bancàries, que després re-venien a un preu molt superior al del cost inicial a una població que necessitava hipotecar la vida per tenir accés a un sostre.


El capitalisme, no és un model econòmic que es basi a respondre a les necessitats de la gent -que seria construir cases segons necessitats de la població i uns lloguers a un preu just-, sinó un sistema pensat perquè la classe burgesa, les cúpules bancàries en aquest cas, s’enriqueixin. Aquest enriquiment com a forma de vida del capitalisme, genera inevitablement crisis sistèmiques i periòdiques, com des de l’anàlisi marxista s’ha demostrat des de fa dècades. Entre molts altres factors, quan el creixement il·limitat i la cobdícia del capital explota, el sistema entra en crisis perquè existeixen mercaderies (habitatge) que no aporten beneficis, ja que no poden ser comprades. I si una mercaderia no aporta benefici, aquesta es destrueix, en aquest cas i de forma perversa deixant a famílies senceres estafades i expulsades de casa seva, vivint en la misèria absoluta, desemparades i mortes de fred mentre intenten sobreviure.


És una vergonya que les institucions i els seus partits, que en teoria representen i defensen al poble, primin el pagament del deute (bancari) a la inversió en habitatge, sanitat, educació, dependència... Quan per més inri, El Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Bankinter i Sabadell, de 2012 a 2017, han guanyat 936 milions de beneficis per sobre del cost del rescat bancari, mentre les polítiques de retallades segueixen precaritzant les nostres vides.

El capitalisme no és un model econòmic que es basi a respondre a les necessitats de la gent

 

 

 

 


No se m’acut millor forma de resumir el què he intentat escriure, que una cançó del grup de rap At-versaris: «ja saps que qui paga mana i qui mana no paga i qui no mana no cobra, i qui no cobra sobra perquè no paga. I així es propaga aquest cercle viciós del capital, des del bressol fins al puto funeral».


Davant això, com sempre hi ha tres opcions: no fer absolutament res, ans al contrari, seguir reproduint tot aquest engranatge de poders que es reparteixen el pastís que hem pagat entre tots i esperar una justícia al servei de la gent. També podem indignar-nos molt, moltíssim, fer tuits i publicacions al Facebook denunciant aquesta injustícia i llavors pretendre que amb reformes i canvis superficials canviarem alguna cosa. O per últim, radicalitzar-nos com deia Angela Davis: «radical vol dir simplement anar a l’arrel de les coses per transformar-les» i plantejar canvis reals polítics, econòmics, productius, jurídics... que garanteixin el dret a la vida digna per a les classes populars i treballadores. Ara que es compleixen 100 anys de l’assassinat de la feminista i socialista Rosa Luxemburg, cal recordar les seves paraules: «qui no es mou, no sent les cadenes». Cal que sortim de la nostra bombolla, que mirem críticament la realitat que ens envolta i veurem la misèria, les cadenes que el sistema imposa a tanta gent. El pitjor que podem fer és obviar al patiment aliè, perdre l’empatia, l’amor, la justícia, el suport-mutu i la solidaritat vers els altres, per més desconeguts que siguin. Per afegir una cita més, Fidel Castro ho deia clar: «qui no sigui capaç de lluitar pels altres, mai podrà lluitar per un mateix».


Un incís: la CUP-CC, com a eina institucional de l’Esquerra Independentista, es va quedar sola al Parlament defensant una banca pública (que internitzi a les treballadores del món bancari) i l’expropiació d’habitatges propietat de la banca per posar-los a lloguer social i assequible.