La plaça dels porcs

A la plaça dels porcs hi recordo una font de pedra per on rajava aigua pudent però fresca abans que no la colonitzessin els automòbils primer i els magrebins després. A l’extrem nord-est, on la plaça s’unia al carrer de les Vinyes hi havia un banc el director del qual no sabia conduir de cap manera que no fos col·lidint amb tota cosa fixa o mòbil que gosés creuar-se-li, o no. Una tarda de bicicletes, enmig d’un gran soroll de motor revolucionat, el vàrem veure arrancar el cotxe primer i topar amb gairebé tots els cotxes aparcats a la plaça després, entre accelerades, trencadissa de vidres i cops de planxa abonyegant-se. A l’altura de can Puntí ens va saludar content amb el cotxe ple de bonys, arrugat com el paper d’alumini, i sense llums de cap mena perquè els havia anat esmicolant topant a tort i a dret.


A casa del meu amic Andreu eren forners i tenien una fleca que donava al carrer Sant Pere per una banda i a la plaça dels porcs per l’altra. Amb l’Andreu, que sempre feia una agradable olor de farina, aigua i llevat, érem amics i a les tardes d’estiu i bicicleta a voltes berenàvem a casa seva croissants i crostons de pa amb xocolata, mirant per la finestra del seu menjador el remorós quefer de la plaça. També hi tenien, a la plaça, un garatge fosc, fresc, com els d’abans eren, amb greix a terra i parets sense arrebossar on dormien els vehicles que la família guardava amorosament com relíquies vives d’altres temps.

Els barris vells ja ho són tot menys vells

 

 

 


A Can Puntí tenien botiga a l’extrem sud-oest de la plaça amb un aparador de vidres nets i fràgils on cada dia sortint de col·legi m’hi embadalia admirant les Montesa Impala com la que anys més tard em volia vendre en Maldonado, un amable immigrant de Jaén que treballava a les perilloses cardes del Pla. L’olor de gasolina i oli de càrter em complaïa estranyament i sovint penso que va ser per aquestes fragàncies mecàniques d’aquelles tardes que va néixer en mi l’obsessió per les motos, per la mecànica i per l’espai partit les inclemències dels temps.


A Can Puntí, un any se’ls va incendiar el taller on tenien les motos amuntegades sota les lletres Hogar del Motor. Les restes de fum escalant la façana varen ser molts anys un signe distintiu de la plaça. El temor d’un incendi voraç va fer que sempre més m’obsessionés tancar les aixetes de la gasolina de les motos que vaig anar tenint abans que els japonesos fabriquessin aixetes automàtiques.


Prop de Can Puntí hi havia un edifici on hi vivia el meu amic Pardos amb qui vaig compartir pupitre de fusta algun curs d’infant. A la planta baixa, hi havia una ferreteria fosca i marró de calaixos arnats i molts dependents amb bates blaves que venien, entre altres coses, els coixinets 2010 i 2030 embolicats amb paper greixós. La precisió de la mecànica rondava la meva vida, agradablement.


Els diumenges d’hivern, una de les variacions de la ruta carrer Sant Pere amunt i carrer Sant Pere avall a la recerca de femelles era desviar-se pel carrer de les Vinyes a través del carreró estret on a penes hi passava un automòbil, desembocar a la plaça com una riuada i enfilar rumb als Salesians. Ara m’agrada passejar-hi de nou i fins i tot em sembla sentir una altra vegada les rialles d’aquelles noies que mai no em varen fer cas i em domina una altra vegada aquell apressament que ens dominava a tots quan pensàvem que la vida no duraria més que uns pocs instants més enllà de l’instant en què llavors vivíem i que calia afanyar-se a fer-ho tot.


Un any, al bell mig de la plaça, abans que traguessin la font, em vaig trobar un divendres al migdia el meu amic Biel i em va dir que la seva mare havia mort. En aquell llavors jo era a Barcelona intentant dominar tant la quadrícula de Sardà com la meva vida amb males arts i no en sabia res de res. La vida i la mort fluïen sobre la plaça inerta.


La sabateria que fins no fa massa observava la plaça des d’un dels seus extrems era una de les poques botigues que varen resistir el pas del temps i dels homes. Botigues de les d’abans, on hi entraves i t’atenien, sense música estrident ni plasmes amb ties bellugant-se com putes, botigues on aconsellaven aquells productes que semblava que algun fabricant d’ultramar hagués fabricat i enviat especialment per a ells, per a tu.


M’agradaven, i m’agraden encara, el laberint de carrerons que et menen o et treuen de la plaça. Els recordo bruts amb pudor de pixum i cagarades de coloms, ara també, però en algun hi ha florescents de cuina per il·luminar les fredes i fosques nits jeroglífiques que abans servien per robar besades i explorar anatomies enceses, entre altres coses.


Els barris vells ja ho són tot menys vells. Els espongen, diuen, per fer-los més vividors o lluminosos, o perquè hi passin els automòbils, cada vegada més grans, però tot això no importa un rave als magrebins de gel·labes inoportunes que arreglen, en qualsevol racó del temps i l’espai, culates cremades i diferencials greixosos de Mercedes-Benz amb milions de quilòmetres.


La plaça dels porcs, en blanc i negre, roman arrapada a la meva memòria com una paparra, poderosa i llenguda i, cada vegada que hi passo, i miro de passar-hi sovint, em xiuxiueja a cau d’orella amb aromes d’altres temps, de persones d’altres temps, de fets d’altres temps, que no per llunyans són menys certs i que no em surt dels collons oblidar.


Ara, l’olor de kebab omple el barri on de tant en tant algú s’hi suïcida i, molt a prop, el Freser remorós prova, com cada tardor, d’endur-se-ho tot riu avall tal com de ben segur agradaria a Heràclit d’Abdera, a Greg Brown, al meu amic Rivero o a mi mateix.


Rock me mama