De qui és el bosc? De tots i de ningú. Vet aquí el problema

El dissabte 12 de gener vaig ser ponent de la jornada de formació a La Seu d’Urgell que ERC va organitzar amb el títol “El bosc municipal: Una càrrega o una oportunitat?” Tot i ser independent, vaig ser convocat per tal d’explicar la meva experiència com a alcalde de Campelles sobre la regulació de l’accés de vehicles durant les temporades boletaires que hem promogut. La diada va ser molt interessant per debatre com hauria de ser una bona gestió dels boscos i els perills que correm si no adoptem mesures ben aviat. Ho dic per dues qüestions que van sortir a la jornada i em van crear una gran inquietud i cal debatre de manera immediata: el risc d’incendis i l’ús invasiu dels boscos per manca de regulació relacionada amb els bolets.

Els boscos poden ser una oportunitat per créixer

 

 

 

 

Més d’un milió de boletaires actuen sense normativa legal

Em vaig quedar sorprès en conèixer que a Catalunya, segons va explicar Anton Vallvey, hi hauria més d’un milió tres cents-mil boletaires. Quan menys, tots anirien a caçar-ne un cop a l’any, tot i que el 60% d’aquests hi aniria fins a tres cops anualment. Vallvey va promoure una normativa sobre la caça del bolet al municipi de Poblet el 2008 que havia de servir com a pla pilot per tot Catalunya, però no va prosperar per manca de suport. El resultat és que avui no em consta cap municipi, tret el de Campelles, que apliqui una regulació en aquest àmbit.

 

I sobta que no es faci perquè una enquesta oficial del Centre d’Estudis d’Opinió de 2014 va assenyalar que el 67% dels catalans valoraria de manera positiva que la Generalitat regulés el tema dels bolets. Fins i tot, el 77% estava “a favor de pagar per recollir bolets si l’import es reinvertís al bosc”. Arribats aquí, com pot ser que no s’adoptin mesures des de l’administració (municipal, de la Generalitat o comarcal)? És per desídia o pel temor de ser “impopular”? Sigui quina sigui la raó, ho considero un error. 

 

A més, penso que aquesta política (o, millor, manca de política) va contra els interessos dels boletaires. Ho dic perquè l’experiència a Campelles amb la regulació de l’accés de vehicles demostra que la normativa acaba sent ben acceptada pels mateixos recol·lectors de bolets. Això sí, cal perseverar, perquè en aquest tema -com en el que comentaré a continuació- si volem un bosc sostenible, l’hem de sostenir entre tots.

 

Els incendis, l’amenaça més gran

A la diada esmentada també van intervenir dues tècniques forestals de la Generalitat, Marta Amorós i Marta Domènech. La seva exposició va ser corprenedora perquè van manifestar que la manca de neteja i cura dels boscos unida a la sequera fa que correm un risc d’incendis de magnitud insospitada: un foc potent originat a Jaca similar al que va conèixer Portugal el 2017 (64 morts, 135 ferits i 316.000 hectàrees cremades) podria avançar sense grans impediments fins la Garrotxa. Dir això no és fer alarmisme, sinó fer aterrar a tothom a la nostra realitat pura i dura. La política forestal, si ens atenim a aquestes dades, ha de ser una prioritat del govern, especialment abans de l’estiu.

 

El tema, a més, té especial rellevància aquí, al Ripollès. Com tothom sap, el CEINR (Consorci d’Espais d’Interès Natural del Ripollès) gestiona els boscos de la comarca i la iniciativa és bona. Però té tots els recursos que mereix? Rotundament no. Fa una vida esllanguida i el darrer rumor que circula és que hauran de ser els mateixos ajuntaments els que tornin a gestionar la massa forestal. Si anem cap aquí, només podem anar a pitjor. La raó és senzilla: com es poden fer polítiques locals amb un tema tan essencial? Els municipis petits, d’un centenar d’habitants (com Campelles), tenen recursos per a fer-ho? Em sembla una qüestió tan escandalosa com preocupant. 

 

L’arrel de fons dels problemes que he indicat és la mateixa: els boscos són de tots i, a la vegada, de ningú. Les responsabilitats del seu manteniment queden diluïdes i, pel que sembla, hi ha idees clares sobre el que cal fer. En canvi, manca voluntat política de dur-les a terme. A més, hi ha un aspecte incomprensible: malgrat l’elevat risc d’incendis que he assenyalat, la normativa sobre l’activitat forestal és molt restrictiva, quan caldria el contrari per tenir un sotabosc net.

 

I acabo. No tot ha de ser negatiu. Els boscos, ara per ara, poden ser una amenaça, però també, com van dir Amorós i Domènech, una oportunitat per créixer. Aquest és el repte. I cal una política decidida i valenta des de l’administració abans que sigui massa tard.