“Compro or”

Si vols comprar o vendre or al Ripollès, sembla que has de fer via cap a Olot o cap a Vic. No n’he sabut trobar. Potser l’amable lector sí que en sap un racó. Però he fet una volteta i m’he capbussat a les Pàgines Grogues. I res tu. I me n’alegro.


A veure, jo no haig de menester aquests serveis. D’or tinc la cadena i la creu de la primera comunió, que per cert, salvaguarda ma mare. Igual que l’anell de casat. Un metall que té un valor i que sobretot valora una època. Sempre que he passat per davant d’un d’aquests comerços m’he entristit. Enmig de la darrera crisi econòmica se’n veien com bolets, n’hi havia gairebé més que bars o bancs, que ja és dir. I veies gent que entrava i sortia. Mai contenta.


Me n’alegro, insisteixo, de que cada cop n’hi hagi menys. No acostumo a celebrar la mala marxa de cap negoci, però en aquest cas era un servei que era fruit de la necessitat, no pas d’una necessitat. Com en tot, doncs, hi havia joiers professionals que feien bé la feina, i d’altres pirates que el que feien era aprofitar-se de tot. Però la cara d’aquella gent, que bé entrava, o bé sortia d’alguna d’aquestes botigues, que habitualment tenien un cartell groc molt gran, era dramàtica.


I llavors penses en què porta algú a fer el pas: empenyorar les joies, el rellotge, en una casa de préstecs, en un mont de pietat. Carregar-se de deutes, per sortir de la tempesta i prendre aire un moment. I sempre crec que això no em/ens queda tan lluny. Estem molt a prop que la cosa se’ns torci. És com la pilota de tenis de ‘Match Ball’ de Woody Allen: toca la beta i queda suspesa a l’aire, pot caure al teu camp i ofegar-te o que caigui al camp de l’altre i guanyar el punt. Però després de punt ve el joc, el set, i el partit. És una partida llarga per anar tan al límit, o potser és que és la única manera com podem jugar de veritat.