En la mort de Jordi Soy

En la darrera conversa que vam tenir fa poc des de l’hospital per via telemàtica -es cansava parlant- en Jordi Soy em deia que, quan va rebre la proposta d’entrar a la junta d’Òmnium Ripollès, es va sentir honorat: “Vaig tenir clar que havia d’acceptar”. Recordo ben bé la xerrada de cafè en què vaig aprofitar per demanar-li i, certament, no va costar gaire de convèncer. De seguida es va fer càrrec dels projectes vinculats a l’àmbit educatiu, i en especial del premi Sambori, que també li permetia continuar en contacte amb escoles i instituts del Ripollès, on era una persona coneguda i respectada. Gràcies a ell, gairebé tots els centres de la comarca prenen part en aquest certamen literari, el que té més participació dels Països Catalans.

El millor homenatge és continuar treballant sense defallir per fer possible aquest desig que s’havia fet seu

 

 

 

 


Els problemes pulmonars que patia el van obligar progressivament a fer una vida més reclosa, però no per això va deixar de treballar en tot allò que podia. Després de la darrera ensopegada de salut, ens va comunicar que ara sí, havia arribat el moment que li busquéssim un relleu. Era al cap de tres dies del seu ingrés hospitalari, però des del llit en Jordi pensava en l’Òmnium i ens feia recomanacions sobre el jurat de l’edició d’enguany del Sambori, que ja tenim a prop. Cada vegada que un alumne del Ripollès arribava a la fase nacional del certamen, ho vivia amb il·lusió. Com també parlava, amb més il·lusió encara, d’una altra de les seves feines dels darrers anys, la d’avi, que es mereixia haver gaudit durant molt més temps.


Amb la mort d’en Jordi Soy perdem no només un actiu de la nostra junta, de l’Òmnium, de l’educació. Perdem una bona persona, en tot el ple sentit de la paraula, que posava el seu esforç per construir una Catalunya culta i lliure. Aquests dies em vaig fixar en la imatge que l’identificava en el seu correu electrònic: hi havia el logotip de la campanya ‘Un país normal’, que aviat farà cinc anys va impulsar l’Òmnium. En el moment del seu comiat, el millor homenatge a en Jordi Soy és continuar treballant sense defallir per fer possible aquest desig que ell s’havia fet seu.