Sobre inauguracions

El passat divendres dia 25 de gener, a partir de les deu del matí i fins aproximadament tocades les dotze del migdia, va tenir lloc l’inici -si se’m permet l’expressió- de l’any zero de l’Institut Escola Mestre Andreu pel que fa a l’edifici que aixopluga les aules d’ESO.


Efectivament, aquesta data va ser l’escollida pel conseller d’Educació, l’honorable senyor Josep Bargalló per venir a inaugurar oficialment aquest equipament escolar. Equipament que, si no vaig errat, és l’única obra nova feta pel Departament d’Educació a les comarques gironines aquests darrers anys (amb l’excepció de l’escola de Campdevànol, a punt d’enllestir-se), conseqüències de la greu crisi econòmica i social que encara cueja.

És un espai de trobada i continuïtat de generacions on s’amaren de coneixements i de valors cívics

 

 

 

 


El lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí, ja se n’haurà adonat que sóc partidari d’aquesta mena d’actes protocol·laris que honoren tant el governs que els duen a terme, com la vila o municipi que els hostatgen. I el per què és ben fàcil d’entendre, car tot equipament escolar va més enllà d’un edifici bastit amb més o menys encert o gust estètic-funcional, ja que és un espai de trobada i continuïtat de generacions on s’amaren de coneixements i de valors cívics, on adquireixen el bagatge cultural que els permetrà, dies a venir, ocupar llocs de responsabilitat en diferents àmbits de la societat, a ser defensors i impulsors alhora de l’ètica de la democràcia sobre la qual es fonamenta tota societat que es vulgui justa i equitativa.


Centrant aquest escrit en la petita història de la vila de les abadesses, cal dir que la data de 25 de gener de 2019 ve a sumar-se a d’altres que l’han precedida en el temps. La primera i més reculada es correspon a l’any 1893, que és quan va arribar a Sant Joan, Josep Maria Andreu, el mestre Andreu, a impartir docència; els vint anys que hi romangué deixaren una petja inesborrable, així com un gran record... nogensmenys el nostre centre escolar porta el seu nom.


La segona, el 1925, data de la col·locació de la primera pedra del que va ser el nou edifici de les escoles de la vila, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell. I on encara avui dia s’hi ubiquen els aularis d’Educació Infantil i Primària.


El 1930 és la tercera, amb l’entrega per part de l’arquitecte Raimon Duran i Reynals de la nova escola de nenes a les Germanes Carmelites, un bell edifici d’estil inspirat en les creacions del renaixement florentí del segle XV. Els dos murals de la façana, obra del pintor Josep Obiols i, ai las! molt malmesos, en completen i complementen l’estètica amb el seu missatge d’enaltiment de l’estudi.


I fins arribar a avui, la darrera baula -de moment- d’aquesta cadena ‘pedagògica’ que ve a representar la inauguració del present equipament, obra de l’arquitecte Enric Massip-Bosch, d’una bellesa sòbria i funcional, que el converteixen en un espai idoni per a l’estudi i la docència.


Val a dir que la denominació d’Institut Escola ultrapassa el significat literal d’aquestes dues paraules, ja que ens fa sentir hereus de la institució escolar pròpia dels anys de la IIa República, els Instituts Escola de la Generalitat Republicana, mereixedors d’un altíssim prestigi i millor recordança. El repte que se’ns planteja, doncs, als docents, és majúscul.
I per anar acabant, només una puntualització; aquest acte protocol·lari va representar la ‘primera inauguració’, car n’esperem una altra, la segona, amb la construcció de les dues estructures que manquen: les ales d’Educació Infantil i Primària respectivament. Només d’aquesta cobrarà ple sentit l’accepció del que és un veritable Institut Escola: un espai de confluència de tot l’ensenyament obligatori, de P3 fins a 4t d’ESO, que no és altra cosa que caminar junts amb projectes i il·lusions compartits, tant per a docents com per a discents.