Anar de festa?

La nit de dissabte a diumenge passat sis, diguem-ne “homes”, varen participar en l’agressió sexual a una noia de 18 anys. Això va passar al barri de Can Feu, a Sabadell. Quan veus fets d’aquesta depravació, un es pregunta quina mena de persones tenim en la nostra societat? Poder “utilitzar” una altra persona com si fos un objecte, prescindint dels seus sentiments... On hem arribat? Tot i que sóc un defensor dels Drets Humans per a tothom; tot i això, per aquests ciutadans, siguin del nivell que siguin, que actuen amb total menys preu pels Drets Humans dels altres, per aquests ciutadans convindria aplicar-los un correctiu exemplar. L’exemple de “La Manada” com podeu veure, té seguidors. Si en aquell cas (judici fet en el mes d’abril de 2017) els magistrats haguessin fet recaure tot el pes de la llei damunt d’aquells mascles celtibèrics, si hagués estat així, en lloc de deixar-los el llibertat condicional, potser diumenge el matí, una noia de Sabadell hagués arribat a casa seva una mica “piripi” però, sencera. Mai ho sabrem però ja és hora de començar a posar-hi aturador. En cas de no ser així i aviat, ens aniran sortint “Manadas” com els rovellons aquesta tardor passada.

L’exemple de “La Manada” com podeu veure, té seguidors.

 

 

 


També aquest diumenge, vàrem poder escoltar com l’abat de Montserrat demanava perdó pels fets ocorreguts (abusos sexuals d’un home gran amb un menor) en els anys noranta entre un dels membres de la comunitat benedictina i els joves que tenia a càrrec seu. És veritat que són dos fets diferents. És veritat. Però en el fons de tots dos hi ha el mateix motiu: La utilització d’una altra persona per obtenir-ne plaer sexual, prescindint de les conseqüències que l’altra en rebi.


De tota manera, en aquest segon cas, a mi em sorprèn que hagin passat uns 20 anys sense fer-ne cap denuncia a on correspon. Ja em sembla correcte parlar inicialment amb el superior del monjo “aprofitat”; ja està bé... Però si de veritat el dany produït és tan gran, si de veritat és així el que cal fer és com la noia de Sabadell: Anar a la policia a denunciar els fets; perquè com més triguem a fer-ho l’”aprofitat” més dolor anirà deixant amb el pas del temps. Des del meu punt de vista com diu el llibre de l’Eclesiastès: Hi ha un temps per a cada cosa, i cosa s’ha fer al seu temps. Considero miserable que “un home” abusi d’un menor (o de qualsevol altre) però, deixar transcorre el temps sabent-ho amb les conseqüències que això pot comportar, i dir-ho al cap de quinze o vint anys, a mi, em fa (com dèiem quan era jove) em fa molt “mala espina”.


Potser és que em faig gran (llegiu vell) perquè hi ha coses que em costa molt d’entendre. Jo vull pels meus fills i néts (i per tots els altres també) un país, un estat, on els ciutadans ens hi sentim segurs, protegits de qualsevol “manada” i on, des del respecte, tothom puguem expressar lliurement les nostres idees sempre, que aquestes, les idees, es fonamentin en el respecte. La meva llibertat ha d’acabar un mil·límetre abans d’on comença la llibertat dels altres.
O així m’ho sembla.