L’amistat és un mirall al llarg de la vida

Henry Beyle, l’escriptor que sota el nom de Stendhal va publicar dues obres concloents del segle XIX com són El Roig i el Negre i La Cartoixa de Parma, va deixar escrit: “La novel·la és un mirall al llarg del camí”, optant decididament per una literatura que reflectís la realitat, negligint definitivament els excessos romàntics. Parafrasejant l’escriptor francès goso afirmar que l’amistat és un mirall al llarg de la nostra vida.

Per conèixer realment qui ets, és necessari desdoblar-te, veure’t des de fora

 

 

 

 


Per arribar a copsar-te, per conèixer realment qui ets, és necessari desdoblar-te, veure’t des de fora. Afirmava Machado: “Converso con el hombre que siempre va conmigo”. Gràcies a aquesta dialèctica interior, pots efectuar canvis determinants, adoptar noves actituds, encetar camins inèdits, esmenar errors comesos, prendre les decisions que la vida ens empeny constantment a contraure. I sobretot, pots arribar a vèncer els determinismes que ens tenallen i empresonen gràcies a l’exercici apassionat i persistent de la voluntat.
L’amic, l’amic veritable és aquell que t’ajudarà a veure’t tal com ets, és el millor “tu” que tens a l’abast per vertebrar el teu “jo”. El bon amic no solament s’alegrarà dels teus encerts i en compartirà les celebracions ans et mostrarà el seu desacord quan vegi les coses sota una llum diferent. El bon amic no et dirà sempre allò que vols sentir, no et donarà la raó si no coincideix amb tu, ja que el que ell persegueix no és afavorir el seu estatus com a amic, ans ajudar-te a entendre i resoldre els atzucacs que es presenten. Per això, a vegades el seu consell et pot ferir, ja que la veritat molt sovint cou i et fa mal. Si dins la comèdia social volem oferir la nostra imatge més reeixida, dins la distància curta de l’amistat ens convé no perdre de vista la nostra identitat més pregona, ja que aleshores és quan descobreixes realment quins són els teus límits i acceptar-ho és imprescindible per actuar amb coherència i solvència.


Hi ha altres figures en el camp de l’amistat. Hi ha aquell company que sempre està disposat a la gresca, el comparsa ideal per a la festa, però amb qui no practicaràs la confidència, a qui no li explicaràs mai cap dels teus problemes. Compartiu el guió del ji ji, ja ja” i l’evasió com a únic objectiu. Una altra versió de l’amistat és la colla. En aquest cas les identitats es dilueixen, hi ha la dissolució del “jo” dins el grup. Generalment hi ha també qui sura, qui sobresurt, el líder que dirigeix l’orquestra. El temps, les vicissituds de la vida, la sedimentació sentimental, la cristal·lització de tarannàs diversos acaben reduint o trencant aquestes colles, de les quals només en resta, en molts casos, el vestigi d’alguns aparellaments.


Actualment, les xarxes i els mitjans de comunicació ens han fet aprendre un nou vocable: la manada. L’animalització del mot no és casual. Aquest tipus d’escamot practica l’abús i la violència col·lectiva com un ritu, com un joc i presenta el perill de desencadenar un efecte domino. Ens esglaia pensar que la civilització pot arribar a ser una simple capa de pintura esborradissa, una mena de tel que s’esberla i aleshores aflora la faceta més primitiva de l’ésser humà. És la victòria de l’instint sobre la raó.


No voldria oblidar aquí el paper de l’enemic, sistemàticament incomprès i rebutjat. Això sí, vull reivindicar aquí l’enemic merament verbal, aquell que admetia el poeta Miguel Hernández quan escrivia “Tristes armas si no son las palabras”. Aquest tipus d’enemic és una presència positiva. Ho entenia molt bé l’actor americà Paul Newman quan sorneguerament afirmava: “Malament aquell que cau bé a tothom”. El bon enemic també, gràcies a la diferència, la dissidència, la discrepància, t’ajudarà a vertebrar-te. Gràcies a ell, podràs ratificar o rectificar.


Quin seria el personatge més pervers d’aquesta galeria improvisada que exposo? Sens dubte, el mal amic, aquest sí que és totalment condemnable. Exerceix impunement un dels vicis més degradants de la nostra societat: la hipocresia. Al teu davant tot seran flors i violes, però darrere teu et segarà l’herba sota els peus, emmetzinarà la teva imatge, et trairà. Et donarà copets a l’esquena i alhora sembrarà zitzània al teu pas. I el que és més aterridor, si representa el seu paper a la perfecció, mai no arribaràs a descobrir-ho.


Amic lector, amiga lectora, et conegui o no, espero que tinguis sempre al teu costat aquest mirall que t’ajudi a veure-hi clar. Cuida’l molt, no l’oblidis al fons del calaix ni el malmetis. Desitjo que tinguis sempre al teu costat la figura del bon amic, gaudint dels seus èxits i alleujant-li les seves desfetes. Dedica-li el bé més preuat que tenim: temps. Ah, i recorda la frase que va dir sobre l’amistat l’Albert Camus: «Un amic és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat».