Una mica de tot

Escric aquest article la vigília de l’inici del judici als presos polítics i, per tant, l’escric amb un cert ensopiment i una tristor al cor que em costa d’espolsar-me.

 

Perquè ens costa tant acceptar les diferències? Perquè ens costa tant de reconèixer que potser no tenim tota la raó? Perquè ens costa tant d’entendre que uns i altres tenim o podem tenir una manera diferent de veure les coses i d’entendre el petit mon que ens envolta?

Perquè ens costa tant acceptar les diferències? Perquè ens costa tant de reconèixer que potser no tenim tota la raó? Perquè ens costa tant d’entendre que uns i altres tenim o podem tenir una manera diferent de veure les coses?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I això com es lliga? Com ho fem per viure junts si som diferents, si pensem diferent, si sentim inclús diferent?

 

Però no hi ha volta de full, ho hem de fer! No tenim altre remei que viure plegats essent diferents i pensant i volent coses diferents. Ens hem de fer lloc i hi hem de cabre tots, i això no serà possible sense una gran generositat i un gran respecte dels uns envers els altres en aquelles coses que no compartim, i una sincera voluntat d’entesa en aquelles coses que hem de compartir.

 

I la meva tristesa ve de constatar que no és aquest ni el clima ni l’actitud que hi ha ara. Això no funciona si l’equilibri es pretén pel domini dels uns sobre els altres, per la submissió d’unes maneres de sentir i de pensar i de voler viure que no convenen (i, per tant, no agraden) a qui no les comparteix i té prou poder i, sobretot, força per imposar els seus criteris i principis.

 

No és això, companys, no és això, que deia el poeta.

 

I la vida segueix i al costat d’aquest sentiment de tristor i ensopiment que deia al començament, ens cal no defallir ni en la nostra tossuderia a reclamar el respecte que mereixen les nostres maneres diferents d’entendre la societat que ens envolta, ni tampoc en la nostra lluita diària per millorar el nostre entorn immediat, la nostra economia domèstica, el benestar dels nostres i de la nostra societat més propera.

 

I és veritat que no és senzill de fer, no deixar de banda ni una cosa ni l’altra i si ens costa a nosaltres, també els hi ha de costar als nostres dirigents polítics però no per això ens hem de cansar mai de reclamar (només faltaria!) que ho facin amb la millor de les actituds i amb la màxima diligència perquè ens mereixem que defensin la nostra llibertat (la de tots) i la justícia (la de tots i per a tots). Però també ens mereixem que defensin el nostre dia a dia, que es preocupin de donar vitalitat a la nostra economia, la més propera, la comarcal i local que és la que ens toca de prop i també de millorar la qualitat de la nostra sanitat, de l’ensenyament, de l’atenció a les persones grans, de l’atenció als menys afavorits, i tants i tants temes que no ens podem permetre de deixar de banda perquè volem un present digne i un futur millor per a tots.